Els passats dies 4 i 5 de maig vaig assistir al I Simposi Dona Asperger organitzat per l’Associació Sevillana de Síndrome d’Asperger. L’esdeveniment, el primer d’aquestes característiques, va ser molt interessant per poder conèixer les diferències en la manifestació dels símptomes del TEA segons el gènere i com les dones passen més desapercebudes perquè tenen més habilitat per camuflar-los. Del simposi, en podem extreure diverses conclusions:
Des d’un punt de vista neurobiològic, sembla que els processos de cognició social són diferents, ja des de l’inici del neurodesenvolupament, en homes i dones. El gènere influeix tant pel diferent ritme de maduració en processos com el de la mielinització com per l’acció de les hormones sexuals. Alguns estudis suggereixen que, a més, aquests són factors de protecció davant de l’expressió de la càrrega genètica, que sembla ser més gran en el sexe femení.
En general, la síndrome d’Asperger i els TEA anomenats “d’alt funcionament” en la dona són diferents als de l’home. No obstant això, per desconeixement d’aquesta diferència, els criteris de diagnòstic tenen un biaix masculí. Així mateix, els instruments de detecció, cribratge i diagnòstic estan adequats a la presentació dels TEA en homes, per la qual cosa sembla més que probable que la suposada diferència de ràtio de diagnòstic home/dona sigui deguda a la inadequació d’aquests criteris.
De fet, els errors diagnòstics més freqüents es basen en el desconeixement que les dones Asperger sí que poden establir contacte visual, sí que poden preocupar-se pel seu aspecte, són intel·ligents, no tenen per què manifestar estereotípies conductuals, sí que poden mantenir una conversa de tu a tu i fins i tot poden aprendre a mantenir converses superficials. Cal avaluar no només si tenen relacions socials, sinó com és la qualitat d’aquestes relacions i com són el seu paper i la seva conducta en grup.
Les dones Asperger tenen més empatia que els homes, però els costa més relacionar-se amb altres dones del seu mateix nivell evolutiu. Tenen més capacitat d’introspecció que els homes, més mecanismes d’autoregulació (estereotípies) i d’adquisició i aprenentatge per observació i imitació i més conductes socialment acceptables o funcionals, la qual cosa suposa un mecanisme de camuflatge dels signes autístics per millorar el seu encaix social. Tanmateix, tenen una vivència dolorosa per no ser elles mateixes i per haver de mantenir una màscara social que els exigeix un sacrifici personal i emocional i que, fins i tot, els pot fer assumir rols sexuals o de gènere. Manifesten una ingenuïtat social que les fa altament vulnerables i manipulables, motiu pel qual tenen un gran risc de ser víctimes d’abús, i altes taxes de suïcidi en l’edat adulta.
No són remeses a avaluació psicològica per la seva simptomatologia autística sinó per problemes sobrevinguts del gran esforç que fan per socialitzar i mantenir una situació de camuflatge social. En tots els casos, mantenen un alt nivell d’ansietat, la qual cosa es tradueix amb freqüència en simptomatologia depressiva, trastorns del son o alimentaris, ansietat social, desregulació emocional, fòbies, dolors, etc.
El diagnòstic comporta una sensació d’alliberament i autocomprensió, però també s’assenyala que s’ha de donar un diagnòstic quan ens trobem davant de casos que realment comportin una discapacitat, una disfuncionalitat o un quadre de patiment personal, atès que els TEA suposen un continu. Es debat sobre els nous conceptes diagnòstics del DSM-5 com ara el trastorn de comunicació social, del qual més d’una ponent fa observar que significaria realment un trastorn de la cognició social i, per tant, una entitat nosològica, molt probablement mediada per motivacions econòmiques per part de les empreses asseguradores i els sistemes de salut. En aquest sentit, se suggereix en debat que és més probable que es tregui a una dona Asperger que a un home de l’espectre TEA i sigui diagnosticada amb TCS, amb el risc de pèrdua de suports i drets que això comporta.
El diagnòstic d’Asperger en dones ha d’anar més enllà de l’anàlisi de la conducta i requereix una gran experiència en l’ús d’instruments com l’ADI-R o l’ADOS-2, però tenint en compte la diferència de presentació dels signes segons el gènere. Per això, la ponència recalca que la intervenció ha de ser molt individualitzada i centrada en el món emocional, diferent segons l’edat i respectuosa amb la manera de ser. No ha de canviar la persona, sinó donar-li eines i afavorir-ne el benestar emocional.
Autora: Sílvia Rodríguez Ben
