La teoria de l’aferrament conceptualitza la tendència dels éssers humans a crear forts llaços afectius amb determinades persones, amb el dolor emocional i altres trastorns de la personalitat com l’ansietat, la depressió i l’allunyament personal que es produeixen com a conseqüència de la separació indesitjada i de la pèrdua afectiva.
En els primers anys de vida, l’aferrament és el llaç afectiu que s’estableix entre l’infant i una figura específica, que els uneix a tots dos en l’espai, perdura en el temps, s’expressa en la tendència estable a mantenir la proximitat i els aporta sensació de seguretat.
Participació de l’infant en el procés d’aferrament
Es caracteritza pel fet de buscar proximitat amb les persones amb les quals està vinculat i pels contactes sensorials privilegiats que s’estableixen entre l’infant i els cuidadors principals.
La presència de la figura d’aferrament aporta una seguretat (base segura) que afavoreix l’exploració per part de l’infant. Davant la separació, l’infant experimenta ansietat, que es manifesta per una activació dels esforços per atraure la figura d’aferrament, seguits de sentiments de protesta, desolació i abandonament davant de la seva pèrdua.
Fases de la construcció de l’aferrament
- 0-6 mesos: es produeixen la construcció i el reconeixement de la figura d’aferrament.
- 6 mesos – 3 anys: comencen l’experimentació i la regulació de l’aferrament:
- Es produeix la recerca davant d’una amenaça.
- És possible que es produeixin l’allunyament i l’exploració en moments o fases de tranquil·litat.
- Final del primer any: es produeixen la internalització de la relació d’aferrament i l’estabilitat en l’infant i en la família.
- A partir dels 3 anys: es produeix l’activació de l’aferrament. La figura d’aferrament és percebuda com a “separada”, la qual cosa genera comportaments complexos activadors de l’aferrament per evitar la separació. És un mecanisme més subtil que l’enuig o la ràbia.
- Adolescència: desaferrament, dol i reaferrament. És una etapa turbulenta generada per la complexitat del desaferrament de les figures parentals, en què l’adolescent ha d’aprendre a tolerar el dol d’aquesta pèrdua. D’aquesta manera, es produeix el reaferrament a noves figures (tant adults com iguals).
- Vida adulta: aferrament entre iguals.
Tipus d’aferrament durant els primers 2 anys de vida
- Aferrament segur:
L’infant té confiança en la disponibilitat, comprensió i ajuda que la figura parental li donarà en situacions adverses. Se sent animat a explorar el món. Manifesta una recerca activa de contacte amb la mare i ofereix respostes adequades davant seu. Expressa una àmplia gamma de sentiments positius i negatius. Aquest tipus d’aferrament evoca sentiments de pertinença, d’acceptació de si mateix i de confiança de base.
Com es mostren els pares-mares d’infants amb tipus d’aferrament segur?
La figura parental (generalment la mare) està fàcilment disponible, atenta als senyals de l’infant i preparada a respondre, oferint contacte a l’infant quan plora. És capaç de visualitzar les necessitats de l’infant en si mateixes, i no com a necessitats pròpies o atacs a la seva integritat.
- Aferrament insegur fugisser-evitatiu:
L’infant tendeix a ignorar o esquivar la mare (per exemple, evitant el contacte o la mirada). Al seu torn, l’evitació del fill pot amplificar la conducta parental que ha generat aquesta percepció en el fill. Mostra la mateixa ansietat o fins i tot més davant dels pares que davant de figures estranyes. Manifesta una impressió general d’indiferent o fred amb l’adult. Sembla intentar viure la pròpia vida emocional sense el suport i l’amor dels altres, des d’una tendència a l’autosuficiència i amb una absència gairebé total d’expressions de por, malestar o ràbia.
Com es mostren els pares-mares d’infants amb tipus d’aferrament fugisser-evitatiu?
Es relacionen amb l’infant amb una barreja d’angoixa, rebuig, repulsió i hostilitat. Això s’expressa en actituds controladores, intrusives i sobreestimulants. Reaccionen sentint-se amenaçats pels plors o les necessitats insatisfetes de l’infant, no controlen la situació per actuar en conseqüència. Davant d’això, neguen les seves necessitats: prenen distància amb l’estat emocional de l’infant, forçant-lo a modificar el seu estat emocional o distorsionant els sentiments en d’altres més tolerables.
- Aferrament insegur ansiós-ambivalent:
L’infant no té la certesa que la figura parental estigui disponible o preparada per respondre. La presència de la mare no el calma després d’una absència curta. Manifesta ambivalència: pot reaccionar cap a la seva mare amb còlera, rebutjant el contacte o la interacció, i de seguida buscar ansiosament el contacte. Es produeix una oscil·lació entre recerca i rebuig de la mare. És propens a l’angoixa per separació, motiu pel qual tendeix a aferrar-se a la mare. L’exploració del món li genera ansietat, de manera que hi ha una absència de conductes exploratòries.
Aquesta modalitat d’aferrament es crea al voltant d’una figura parental que de vegades està disponible i d’altres no. També la potencien les separacions i les amenaces d’abandonament com a mitjà de control. Es donen manifestacions de ràbia, por i malestar de manera perllongada i exagerada.
Com es mostren els pares-mares d’infants amb tipus d’aferrament ansiós-ambivalent?
L’element que més crida l’atenció és la manca de “sincronia emocional” amb l’infant. Hi pot haver períodes d’absència física de la mare, però sobretot es produeix una absència de disponibilitat psicològica, que converteix les cures en incoherents, inconsistents i impredictibles. En resum, no respon a l’infant, però no el rebutja.
- Aferrament insegur desorganitzat-indiscriminat:
En el context d’un model relacional de caràcter caòtic, canviant i indiscriminat (s’aferren, es desaferren per aferrar-se a algú altre, però sempre de manera superficial), es produeix un model de vinculació “utilitari” davant de ruptures prèvies, per protegir-se de la frustració i la vulnerabilitat. Es produeix, per tant, una relació desorganitzada i canviant amb adults, mitjançant comportaments aparentment “casuals”, confusos i desorganitzats. Hi ha una oscil·lació desorganitzada entre recerca i evitació.
Com es mostren els pares-mares d’infants amb tipus d’aferrament desorganitzat-indiscriminat?
Pràctiques parentals altament incompetents i patològiques com a conseqüència d’haver patit experiències molt traumàtiques i/o pèrdues múltiples no elaborades en la pròpia infància. Ens trobem amb pares-mares amb incompetències parentals severes i cròniques, sovint irrecuperables: patologies psiquiàtriques cròniques, alcoholisme i toxicomanies. És freqüent l’estil parental violent, desconcertant i impredictible. Es produeix aquí una paradoxa vital: si l’infant s’acosta buscant aferrament, provoca ansietat en el progenitor; si s’allunya, aquest se sent provocat i canalitzarà la seva ansietat mitjançant comportaments hostils i de rebuig.
