La discalcúlia és una alteració específica de l’aprenentatge d’origen neurobiològic que mostra dificultats en el processament numèric i el càlcul en nens amb una intel·ligència i un nivell de motivació i escolarització totalment normals. Aquesta alteració afecta les activitats de la vida diària de la persona que la pateix (J. M. Serra Grabulosa, 2018).
Estudis recents situen al solc intraparietal del nostre cervell el responsable d’aprendre conceptes matemàtics. No és l’única àrea del cervell involucrada, però és on s’origina la funció numèrica. A nivell de recerca, s’han identificat factors predictius que poden detectar als quatre mesos de vida si un nadó pot tenir risc de patir discalcúlia o problemes en les matemàtiques en un futur.
S’estipula que 1,4 nens de cada aula poden patir discalcúlia i presenten una comorbiditat molt alta amb la dislèxia (entre un 38 % i un 40 %).
Segons Piazza i col. (2004), les persones heretem una susceptibilitat en les funcions executives, tot i que no se sap quins gens hi estan implicats. També pot haver-hi factors ambientals prenatals, perinatals i postnatals que poden influir en la seva aparició.
Els principals tests psicomètrics que s’utilitzen per avaluar la presència de discalcúlia al nostre país són els tests Tedi-Math, TEMA 3, BADyG, WRAT, BAS-III, di-CALC i Canals. Tots tenen punts forts i febles. La població infantojuvenil que puntuï en aquestes proves estandarditzades per sota del centil 20-30 es considera que té un alt risc de patir discalcúlia.
Per poder dur a terme un diagnòstic de manera acurada, no només s’han de passar test específics per a la discalcúlia (habilitats numèriques i de càlcul), sinó que caldrà fer una exploració neuropsicològica completa, valorant el quocient intel·lectual, la memòria de treball, les funcions executives, les habilitats visuoespacials i visuoperceptives, l’atenció i la lectoescriptura del pacient.
Atesa l’alta incidència del trastorn, s’està plantejant que els pediatres de l’atenció primària puguin tenir més recursos i eines de cribratge per a la detecció de la dislèxia i la discalcúlia.
Així com a les escoles existeixen protocols de detecció, com el Prodiscat en el cas de la dislèxia, en salut pediàtrica encara no es disposa de protocols estandarditzats. Actualment s’està desenvolupant una guia des dels grups de recerca del país referents en la matèria.
Cal dir que el cervell va canviant a través de l’aprenentatge, atès que qualsevol aprenentatge implica estimular noves xarxes i connexions del cervell.
És per això que, després de dur a terme una intervenció específica en discalcúlia o reeducació psicopedagògica, s’observen millores i canvis en les xarxes neuronals.
Per aquest motiu, és molt recomanable que s’administrin les proves per a la detecció precoç en la població escolar, de manera que, als nens que puntuïn baix a les proves, se’ls indicarà fer una reeducació per veure’n l’evolució. Si després d’aquesta reeducació hi ha una millora significativa, no caldrà fer cap diagnòstic, però si no es recupera prou caldrà fer un diagnòstic específic de discalcúlia.
En l’actualitat existeixen diversos programes de reeducació basats en mètodes manipulatius o digitals. Tots el mètodes tenen els seus pros i contres, però tots han de facilitar l’aprenentatge de manera més intensiva i explícita i oferir un període més extens en l’aprenentatge dels coneixements bàsics, més individualitzat i més motivador, en què l’aula sigui el punt de partida.
Des de la Universitat de Barcelona i la Universitat de Vic (2015) s’ha creat el programa de reeducació Nummerus (www.nummerus.com), un programa basat en l’evidència científica que treballa amb diferents nivells de dificultats a partir de barems catalans. Hi ha versió catalana i castellana i facilita activitats diàries de curta durada (10-15 minuts).
Autora: Sílvia Rodríguez Ben
Font d’informació extreta de la formació d’Integratek: detecció i intervenció de la discalcúlia, de J.M. Serra Grabulosa (juliol 2018).
