Temes de psicologia infanto-junevil

Sovint sentim els nostres fills repetir que “estan avorrits”. El més probable és que ho facin en to de queixa, com si ens diguessin: “Ajuda! No tinc res interessant per fer, i vull que tu ho solucionis”.

Sembla com si en la nostra cultura occidental, industrialitzada, el “no fer” fos un error, com si l’acció constant fos l’únic estat en què hauríem de trobar-nos sempre, i quan l’acció s’atura, entrem en pànic pensant que estem perdent el temps.

Si a això hi afegim que vivim un moment únic en la història de la infància, en què pares i mares sentim una gran pressió per donar als nostres fills el millor de tot, és fàcil imaginar la pressió que ens representa la queixa dels nostres fills avorrits.

Una resposta a aquesta situació extrema, conseqüència d’un món competitiu i consumista, és començar a redescobrir els plaers simples de la vida, que en les famílies significa passar temps junts. D’aquest gir deriva el que es coneix com a slow parenting o criança lenta.

Què és l’slow parenting?

És una filosofia de vida i de criança dels fills que creu que més de pressa no és sempre millor, i que les persones i els infants necessiten menys activitats programades i més temps a la natura, menys entreteniment i més pau interior.

Lent no vol dir fer les coses a una velocitat de tortuga, sinó fer-les a la velocitat adequada. Això implica qualitat per sobre de quantitat, i unes connexions humanes reals i significatives que ens conviden a estar presents en cada instant.

En un moment actual en què tots estem tan ocupats, hem de ser actius per fer espai a la família. No obstant això, començar a canviar la manera de fer les coses pot ser molt senzill, amb activitats simples com, per exemple, acordar fer un esmorzar especial un dia concret de la setmana o anar a passejar una nit abans d’anar a dormir.

Dedica un temps a observar els teus fills, ja sigui jugant, fent els deures o berenant. Desconnectar dels aparells electrònics i les xarxes socials i sortir junts és també una bona manera de tornar a connectar amb la família (sortir al camp, mirar les estrelles, jugar al parc…). Els infants poden aprendre molt sobre la gent i sobre ells mateixos simplement jugant amb la família.

Per què és necessari l’avorriment?

És important ensenyar els nostres fills a veure l’avorriment no com un estat negatiu, sinó com una situació plena de possibilitats.

Amb l’avorriment arriben la creativitat i la resolució de problemes. Solucionar l’avorriment dels infants amb una llista d’idees o proposant una activitat de seguida és castrar les seves pròpies capacitats de resolució de problemes i impedir que gestionin el seu propi temps.

• Evita renyar es teus fills quan es queixin que estan avorrits dient-los per exemple que els infants a l’Àfrica no s’avorreixen; això només els crea vergonya i no els ajuda.
• No els critiquis mai per “no fer res”. La majoria de nosaltres passarem la nostra vida adulta intentant aprendre a no fer res.
• No eliminis el seu avorriment. Si realment necessiten ajuda, fes un petit canvi: obre una finestra, reprodueix música o col·loca un llibre o un puzle sobre la taula sense fer cap comentari.
• No els distreguis. No els interrompis ni comentis res mentre estan immersos en la seva pròpia activitat, ja que això redueix el seu focus d’atenció i el redirigeixen per buscar constantment la pròxima distracció.
• Planifica menys. Programa una única activitat al dia, com ara visitar un museu, anar al parc o jugar a algun joc.
• Respecta les seves preferències. Si aneu a un museu o a un parc d’atraccions, no hi ha cap necessitat de “veure-ho tot” (encara que vulguis amortitzar els diners de les entrades), de manera que, si els teus fills volen pujar a la mateixa atracció una vegada i una altra, respecta’ls. Cada activitat té un valor.
• Dona exemple. Gaudeix del teu temps lliure davant dels teus fills llegint un llibre, fent meditació o escoltant música.
• Deixa’ls sols. Els infants (fins i tot els més petits) de vegades volen estar sols una estona. Assegura’t que estaran bé i fes-los saber que ets a prop, però allunya-te’n sovint i permet que el seu joc i la seva privacitat els ajudin a desenvolupar el seu propi ritme i els seus interessos.

La teoria de l’aferrament conceptualitza la tendència dels éssers humans a crear forts llaços afectius amb determinades persones, amb el dolor emocional i altres trastorns de la personalitat com l’ansietat, la depressió i l’allunyament personal que es produeixen com a conseqüència de la separació indesitjada i de la pèrdua afectiva.

En els primers anys de vida, l’aferrament és el llaç afectiu que s’estableix entre l’infant i una figura específica, que els uneix a tots dos en l’espai, perdura en el temps, s’expressa en la tendència estable a mantenir la proximitat i els aporta sensació de seguretat.

Participació de l’infant en el procés d’aferrament

Es caracteritza pel fet de buscar proximitat amb les persones amb les quals està vinculat i pels contactes sensorials privilegiats que s’estableixen entre l’infant i els cuidadors principals.

La presència de la figura d’aferrament aporta una seguretat (base segura) que afavoreix l’exploració per part de l’infant. Davant la separació, l’infant experimenta ansietat, que es manifesta per una activació dels esforços per atraure la figura d’aferrament, seguits de sentiments de protesta, desolació i abandonament davant de la seva pèrdua.

Fases de la construcció de l’aferrament

• 0-6 mesos: es produeixen la construcció i el reconeixement de la figura d’aferrament.
• 6 mesos – 3 anys: comencen l’experimentació i la regulació de l’aferrament:
  • Es produeix la recerca davant d’una amenaça.
  • És possible que es produeixin l’allunyament i l’exploració en moments o fases de tranquil·litat.
• Final del primer any: es produeixen la internalització de la relació d’aferrament i l’estabilitat en l’infant i en la família.
• A partir dels 3 anys: es produeix l’activació de l’aferrament. La figura d’aferrament és percebuda com a “separada”, la qual cosa genera comportaments complexos activadors de l’aferrament per evitar la separació. És un mecanisme més subtil que l’enuig o la ràbia.
• Adolescència: desaferrament, dol i reaferrament. És una etapa turbulenta generada per la complexitat del desaferrament de les figures parentals, en què l’adolescent ha d’aprendre a tolerar el dol d’aquesta pèrdua. D’aquesta manera, es produeix el reaferrament a noves figures (tant adults com iguals).
• Vida adulta: aferrament entre iguals.

Tipus d’aferrament durant els primers 2 anys de vida

• Aferrament segur:

L’infant té confiança en la disponibilitat, comprensió i ajuda que la figura parental li donarà en situacions adverses. Se sent animat a explorar el món. Manifesta una recerca activa de contacte amb la mare i ofereix respostes adequades davant seu. Expressa una àmplia gamma de sentiments positius i negatius. Aquest tipus d’aferrament evoca sentiments de pertinença, d’acceptació de si mateix i de confiança de base.

Com es mostren els pares-mares d’infants amb tipus d’aferrament segur?

La figura parental (generalment la mare) està fàcilment disponible, atenta als senyals de l’infant i preparada a respondre, oferint contacte a l’infant quan plora. És capaç de visualitzar les necessitats de l’infant en si mateixes, i no com a necessitats pròpies o atacs a la seva integritat.

• Aferrament insegur fugisser-evitatiu:

L’infant tendeix a ignorar o esquivar la mare (per exemple, evitant el contacte o la mirada). Al seu torn, l’evitació del fill pot amplificar la conducta parental que ha generat aquesta percepció en el fill. Mostra la mateixa ansietat o fins i tot més davant dels pares que davant de figures estranyes. Manifesta una impressió general d’indiferent o fred amb l’adult. Sembla intentar viure la pròpia vida emocional sense el suport i l’amor dels altres, des d’una tendència a l’autosuficiència i amb una absència gairebé total d’expressions de por, malestar o ràbia.

Com es mostren els pares-mares d’infants amb tipus d’aferrament fugisser-evitatiu?

Es relacionen amb l’infant amb una barreja d’angoixa, rebuig, repulsió i hostilitat. Això s’expressa en actituds controladores, intrusives i sobreestimulants. Reaccionen sentint-se amenaçats pels plors o les necessitats insatisfetes de l’infant, no controlen la situació per actuar en conseqüència. Davant d’això, neguen les seves necessitats: prenen distància amb l’estat emocional de l’infant, forçant-lo a modificar el seu estat emocional o distorsionant els sentiments en d’altres més tolerables.

• Aferrament insegur ansiós-ambivalent:

L’infant no té la certesa que la figura parental estigui disponible o preparada per respondre. La presència de la mare no el calma després d’una absència curta. Manifesta ambivalència: pot reaccionar cap a la seva mare amb còlera, rebutjant el contacte o la interacció, i de seguida buscar ansiosament el contacte. Es produeix una oscil·lació entre recerca i rebuig de la mare. És propens a l’angoixa per separació, motiu pel qual tendeix a aferrar-se a la mare. L’exploració del món li genera ansietat, de manera que hi ha una absència de conductes exploratòries.

Aquesta modalitat d’aferrament es crea al voltant d’una figura parental que de vegades està disponible i d’altres no. També la potencien les separacions i les amenaces d’abandonament com a mitjà de control. Es donen manifestacions de ràbia, por i malestar de manera perllongada i exagerada.

Com es mostren els pares-mares d’infants amb tipus d’aferrament ansiós-ambivalent?

L’element que més crida l’atenció és la manca de “sincronia emocional” amb l’infant. Hi pot haver períodes d’absència física de la mare, però sobretot es produeix una absència de disponibilitat psicològica, que converteix les cures en incoherents, inconsistents i impredictibles. En resum, no respon a l’infant, però no el rebutja.

• Aferrament insegur desorganitzat-indiscriminat:

En el context d’un model relacional de caràcter caòtic, canviant i indiscriminat (s’aferren, es desaferren per aferrar-se a algú altre, però sempre de manera superficial), es produeix un model de vinculació “utilitari” davant de ruptures prèvies, per protegir-se de la frustració i la vulnerabilitat. Es produeix, per tant, una relació desorganitzada i canviant amb adults, mitjançant comportaments aparentment “casuals”, confusos i desorganitzats. Hi ha una oscil·lació desorganitzada entre recerca i evitació.

Com es mostren els pares-mares d’infants amb tipus d’aferrament desorganitzat-indiscriminat?

Pràctiques parentals altament incompetents i patològiques com a conseqüència d’haver patit experiències molt traumàtiques i/o pèrdues múltiples no elaborades en la pròpia infància. Ens trobem amb pares-mares amb incompetències parentals severes i cròniques, sovint irrecuperables: patologies psiquiàtriques cròniques, alcoholisme i toxicomanies. És freqüent l’estil parental violent, desconcertant i impredictible. Es produeix aquí una paradoxa vital: si l’infant s’acosta buscant aferrament, provoca ansietat en el progenitor; si s’allunya, aquest se sent provocat i canalitzarà la seva ansietat mitjançant comportaments hostils i de rebuig.

Als infants que pateixen disfòria de gènere sovint se’ls anomena “transgènere”, terme que descriu a algú que no s’identifica amb les característiques del sexe amb el qual ha nascut.

Ser transgènere no és un trastorn psiquiàtric, però pot ser una font important d’estrès per als infants, que sovint pateixen assetjament, exclusió i altres formes d’estigma.

Els joves transgènere senten profundament que són, o volen ser, de l’altre gènere. No només volen vestir-se, actuar i ser acceptats com a persones de l’altre gènere, sinó que poden sentir-se extremadament incòmodes en els seus cossos i desitgen canviar-los, a través de la teràpia hormonal o la cirurgia, per alinear-se amb la seva identitat. Les nenes que fan la transició per convertir-se en homes són homes transgènere; els nens que fan la transició per convertir-se en dones són dones transgènere.

La desconnexió entre el seu gènere experimentat i el seu gènere assignat pot causar una angoixa aguda anomenada disfòria de gènere, que pot ser una font de profund patiment.

Els adolescents transgènere sovint són vulnerables a l’assetjament i al rebuig familiar. I, fins i tot quan tenen el suport de la família, pot ser una transició molt difícil tant per als adolescents com per als pares.

Com es pot detectar la disfòria de gènere?

La disfòria només es diagnostica si un infant experimenta un patiment sever per ser transgènere o té un rendiment deficient a l’escola o problemes a casa o en entorns socials.

Senyals:

• Incongruència marcada entre el gènere que l’infant sent o experimenta i el gènere que se li va assignar biològicament.
• Sentiments d’estar atrapat dins d’un cos amb el gènere del qual no s’identifica.
• Preferències definides per a roba, joguines i activitats comunament associades al gènere contrari.
• Afirmacions fetes per l’infant que és de l’altre gènere o té plans de ser de l’altre gènere en la seva maduresa.
• Disgust intens per l’anatomia sexual pròpia.
• Fort anhel d’obtenir característiques sexuals del gènere que l’infant experimenta.

Què es l’expressió de gènere?

El gènere s’expressa a través de la pròpia personalitat, l’aparença i el comportament, típicament com a masculí o femení. El fet de divergir del gènere assignat, el que s’anomena “no conformitat de gènere”, pot manifestar-se a partir dels 2 o 3 anys, quan els infants comencen a ser conscients de la noció de gènere.

És normal en el seu desenvolupament que els infants explorin diverses maneres d’expressió de gènere al llarg de la infància. Alguns infants no conformes amb el seu gènere, quan són petits, no s’associen amb l’expressió de gènere masculina o femenina en coses com ara roba, joguines, activitats o preferències en amics, i es mantenen neutrals. D’altres, típicament, es presenten com a homes o dones i sorprenen els seus pares quan declaren el seu gènere afirmat.

Quins tractaments hi ha per a la disfòria de gènere?

El tractament per a la disfòria de gènere varia en funció del que necessita cada pacient. Implica comprendre i validar les seves emocions i treballar amb ells per ajudar-los a alleujar la seva angoixa. Si se’ls diagnostica ansietat o depressió, se’ls tracta amb teràpia i/o medicació.

Per tractar amb la desconnexió de gènere cal treballar amb les habilitats d’afrontament i l’entorn per ajudar-los a ser qui volen ser. Tant per a l’infant com per a la família, la transició implica una sèrie de decisions i reptes a mesura que avancen.

La teràpia hormonal i la cirurgia són opcions que desitgen molts pacients, però no tots. Alguns volen ser tractats com a persones del seu gènere afirmat, però poden no sentir la necessitat de seguir tots aquests passos per abordar la disfòria.

Encara que posposar el tractament amb hormones o la cirurgia fins a l’edat adulta pot semblar l’opció més prudent, per tal de donar temps als adolescents perquè estiguin segurs que això és el que volen, també hi ha raons per actuar al més aviat possible.

Una vegada que comencen a travessar la pubertat, qualsevol transició mèdica o quirúrgica pot tenir més complicacions, i com més s’allarga la situació més augmenta el temps de convivència amb aquesta disfòria o aquesta angoixa, de manera que també augmenten els riscos.

Què és la supressió de la pubertat?

El tractament hormonal que suprimeix la pubertat durant diversos anys és una estratègia per guanyar temps mentre es pren una decisió amb seguretat. En aturar la pubertat, els joves no han de preocupar-se per aquestes característiques sexuals secundàries (com ara l’aprofundiment de la veu, el desenvolupament dels pits o fins i tot la menstruació) i es redueix l’angoixa addicional del fet que el seu cos actuï d’una manera que no es correspon amb com se senten per dins.

Segons els experts, l’edat típica recomanada per començar el tractament hormonal és als 16 anys, però sempre cal decidir quan és el moment tenint en compte el que és millor per a cada pacient.

La pèrdua d’una persona estimada és un dels episodis més dolorosos i traumàtics a què es pot enfrontar una persona. Per aquest motiu, generalment costa parlar-ne, però el dol és una etapa necessària per superar la pèrdua.

No hi ha una manera única de viure’l, cadascú expressa el seu malestar a la seva manera i totes són vàlides. En la situació actual de pandèmia de Covid, podem trobar-nos amb situacions de mort sobtada, sense possibilitat de preparar-nos, d’acomiadar-nos ni de dur a terme les cerimònies habituals. En aquests casos, serà important buscar la manera d’ajudar els nostres fills a elaborar el dol.

Comunicació

En primer lloc, sempre que sigui possible seran els pares els que comuniquin la mort d’un ésser estimat als infants. Es farà al més aviat possible però en persona, de manera calmada i en un lloc tranquil i segur on l’infant pugui expressar lliurement el que senti.

El missatge ha de ser breu però comprensible, explicant que ha passat una cosa molt trista, que la persona estimada ha mort i que no podrem tornar-la a veure.

Hem de respondre a les preguntes que tingui amb informació real però sense donar-ne més de la que l’infant pugui entendre segons la seva edat.

L’infant ha d’estar acompanyat durant tot el temps i li hem de transmetre que no estarà sol i que qualsevol resposta emocional que tingui serà adequada.

A vegades els adults eviten parlar de la mort amb els seus fills perquè pensen que així els protegeixen del sofriment, però no només no els ajuden a comprendre el que ha passat sinó que impedeixen que expressin les seves emocions i que activin recursos personals que necessitaran al llarg de la seva vida. Parlar-ne és necessari i permet a l’infant comprendre la mort i elaborar el dol.

El concepte de mort segons l’edat

1-2 anys: els infants d’aquesta edat encara no comprenen el concepte de mort, però sí que perceben l’absència de la persona. Per tant, si la persona que ha mort era una figura de referència, l’infant tindrà molta angoixa per separació. Percebrà els canvis que es produeixin al seu voltant i és possible que es mostri més irritable i que alteri el son i l’alimentació.

Es recomana mantenir les rutines de l’infant en la mesura del possible, explicar-li que no es quedarà sol, garantir que tingui figures de referència conegudes en cas que els pares no puguin ser-hi i utilitzar jocs o contes per fer més fàcil la comprensió del que ha passat.

3-6 anys: per als infants d’aquesta edat, la comprensió de la mort és limitada: encara no entenen que es tracta d’una cosa irreversible i és possible que pensin que no els pot passar a ells ni als seus coneguts. També és possible que utilitzin el pensament màgic per explicar la mort de la persona estimada, i en aquest cas cal estar alerta perquè poden pensar que ells n’han estat els responsables.

Es recomana ser clars i concrets quan parlem de la mort amb ells, sense reprimir els nostres sentiments, estar al seu costat per donar-los seguretat i que sàpiguen que hi ha algú que estarà amb ells incondicionalment, utilitzar contes o pel·lícules per ajudar-los a entendre millor el que passa i fer un ritual de comiat un cop finalitzat el confinament si no ha estat possible fer-ho de manera presencial.

6-12 anys: a aquesta edat, els infants ja tenen la capacitat d’entendre el concepte de mort i el seu significat. Com que són més curiosos, és possible que ens facin tota mena de preguntes, a les quals hem de donar resposta sempre que puguem.

Es recomana intentar ser clars i sincers amb els aspectes reals de la mort de la persona estimada per evitar pors i fantasies en l’infant, parlar de la persona morta perquè puguin viure el dol i fer-los participar en rituals de comiat (escriure una carta de comiat, fer un dibuix…) perquè puguin expressar les seves emocions.

Adolescents: en aquesta etapa ja comprenen la mort d’una manera similar a la dels adults, però és possible que expressin les seves emocions de manera diferent (mostrant-se més irritables o manifestant poc sofriment) i poden començar a preocupar-se per l’impacte que la mort tindrà en la seva vida.

Es recomana ser clars i sincers respecte a la mort de la persona, escoltar les seves opinions i permetre que expressin les seves emocions, fer-los participar activament en els rituals de comiat sempre que ells ho vulguin i estar disponibles però respectant el seu propi espai.

Els nens poden anar a l’escola durant la pandèmia?

Pares i cuidadors es plantegen si és segur o no que els seus fills vagin a l’escola durant la pandèmia de coronavirus. Cal tenir en compte moltes coses: les seves necessitats relacionades amb la feina, l’educació i la cura dels fills, els avantatges de l’aprenentatge presencial, i la salut i la seguretat de la família.

Els nens petits i els nens amb necessitats especials aprenen millor a l’escola. Els nens de secundària i de batxillerat poden ser més capaços de beneficiar-se de l’ensenyament a distància.

Què diuen els experts?

 Els experts en salut afirmen que, per als nens, anar a l’escola és millor per a la seva salut física, mental, social i emocional. Tant els experts com els directors dels centres escolars i els professors estan fent molts esforços per trobar la manera d’ajudar a prevenir la propagació del coronavirus.

Poden limitar l’aforament de les classes, escalonar els horaris o optar per l’aprenentatge en línia. Els que optin pel presencial poden exigir que tant els nens com els professors portin mascareta, mantinguin la distància social i segueixin altres precaucions.

És probable que el meu fill es contagiï de coronavirus a l’escola?

Un nen té menys probabilitats de contagiar-se que un adult. I, si ho fa, té menys probabilitats de presentar símptomes i de posar-se molt malalt. Alguns nens desenvolupen la síndrome inflamatòria multisistèmica després de contagiar-se de coronavirus, però és una afecció molt poc freqüent.

I si el meu fill o un altre membre de la meva família pertany a un grup de risc?

És possible que algunes persones emmalalteixin molt si es contagien de coronavirus, sobretot persones amb problemes de salut com ara asma, diabetis o sistemes immunitaris debilitats, així com persones més grans de 65 anys. D’altra banda, els nadons menors de 12 mesos emmalalteixen més que els nens més grans.

Si el teu fill té un problema de salut crònic o viu amb una persona de risc, hauràs de tenir en compte el perill que porti gèrmens de l’escola a casa. Moltes famílies en aquesta situació opten per l’aprenentatge a distància. El metge del teu fill et pot ajudar a prendre aquesta decisió.

El col·legi del meu fill seguirà totes les mesures de seguretat relacionades amb el coronavirus?

Pregunta al col·legi les precaucions que pensen prendre, com per exemple:

• Neteja i desinfecció. Els centres han de seguir les indicacions de les autoritats sanitàries pel que fa a neteja i desinfecció de les zones comunes.
• Cribratge i monitoratge. Els centres han d’estar pendents cada dia de si els alumnes presenten símptomes. Es pot prendre la temperatura i comprovar si hi ha símptomes. Si es detecta algun malalt, cal iniciar un procés d’aïllament, comunicar amb qui s’ha relacionat i enviar-lo a casa.
• Mascareta. Tots els adults han de portar mascareta, així com els alumnes de secundària i de batxillerat. Els alumnes de preescolar i primària també han de portar-la si són capaços d’evitar tocar-se la cara.
• Rentat de mans. Tant els alumnes com el personal del centre han de rentar-se les mans amb aigua i sabó amb freqüència. També poden fer servir gel desinfectant.
• Distància social (o física). Tant els alumnes com el personal han de mantenir entre ells una distància mínima de 2 metres sempre que sigui possible. A l’aula, caldrà separar els pupitres entre 1 i 2 metres.
• Classes reduïdes. Alguns centres poden limitar el nombre d’alumnes per aula, escalonar els horaris o fer una combinació de classes presencials i classes en línia. També es poden formar cohorts: grups d’alumnes i professors que romanen junts tota la jornada escolar.
• Classes a l’exterior. Fer classes i activitats a l’exterior el màxim possible.
• Menjar a l’aula. Fer que els alumnes mengin dins les aules en comptes de fer-ho al menjador.

Seguir aquestes pràctiques reduirà les probabilitats que el coronavirus es propagui als centres. Tot i així, les escoles haurien de tenir preparat un pla per si hi ha contagis, com ara l’aprenentatge a distància a temps complet.

Tenir la casa plena de materials de lectura és una bona manera d’ajudar els nens a convertir-se en lectors àvids.

Disposa d’una selecció variada de materials de lectura

Llibres de cartró o amb diverses textures per als nadons; llibres que contenen les lletres de l’abecedari, rimes i il·lustracions per als nens de preescolar; llibres de ficció, no-ficció i poesia per als nens de primària…

A més, també poden gaudir de revistes, audiollibres, diaris, còmics, jocs d’inici a la lectura i a l’abecedari en ordinadors o tauletes, llibres electrònics, etc.

Els nens poden entendre relats que potser no són capaços de llegir per si mateixos. En aquest cas, és una bona idea llegir junts. Ells poden observar les il·lustracions i fer preguntes mentre van seguint el que tu els llegeixes.

Procura tenir el material de lectura a mà

Guarda els llibres amb altres joguines per facilitar que els teus fills petits els trobin. Els llibres de plàstic fins i tot es poden ficar a la banyera amb ells. Posa també diversos llibres a prop dels sofàs, on la família sol escarxofar-se, perquè els puguin llegir després de dinar o de fer la migdiada.

Per als nens més grans, guarda els llibres en prestatges que estiguin al seu abast, o bé en un cistell, als seus llocs preferits de la casa.

Crea un lloc especial i agradable per llegir

• Crea un racó acollidor per a la lectura i anima els teus fills a fer-lo servir establint un període de “temps per llegir” cada dia.
• Assegura’t que les àrees de lectura estan ben il·luminades.
• Canvia els materials sovint; afegeix llibres adequats per a cada estació de l’any, renova les revistes i inclou llibres sobre temes que interessin als teus fills o que estiguin estudiant a l’escola.
• Decora el racó amb manualitats o escrits dels teus fills.
• Col·loca un reproductor de CD a prop perquè puguin escoltar audiollibres.

Estimula la creativitat

Anima els teus fills a fabricar els seus propis llibres, pòsters o collages i a decorar-los amb dibuixos i escrits. Als nens els encanta llegir coses que han escrit pel seu compte i compartir les seves creacions amb els seus familiars i amics. Demana’ls que representin el que han escrit fent teatre.

Crea una bona atmosfera per a la lectura

• Limita el temps que els teus fills passen davant de pantalles (televisor, ordinador, tauleta, telèfon i videojocs) per assegurar-te que disposen de temps per llegir.
• Converteix la lectura en una activitat familiar. Assegura’t de donar un bon exemple als teus fills llegint tu mateix i de passar temps junts mentre cada un llegeix el seu propi llibre (encara que sigui electrònic).
• Ofereix-te a llegir als teus fills llibres en veu alta o demana’ls que et llegeixin pàgines de les seves revistes o llibres preferits. Converteix en un hàbit el fet de seure junts arraulits al sofà al voltant d’un llibre.

Els comiats plens de plors i rebequeries són habituals en els primers anys de la vida d’un nen. Pels volts del primer aniversari, molts nens desenvolupen ansietat per separació i s’alteren quan un dels seus pares intenta deixar-los amb una altra persona. Disposar d’algunes estratègies pot ajudar-vos tant a tu com al teu fill a gestionar aquesta etapa.

Aparició de l’ansietat per separació

Sempre que se satisfacin totes les seves necessitats, els nadons s’adapten força bé a altres cuidadors. El més probable és que siguin els pares qui tinguin més ansietat en separar-se dels seus fills.

Entre els 4 i els 7 mesos, els nadons desenvolupen el sentit de “permanència d’objecte”: comencen a adonar-se que les coses i les persones existeixen encara que no les puguin veure. Aprenen que, quan no veuen la mare i el pare, vol dir que han marxat. Encara no comprenen el concepte del temps, de manera que no saben que tornaran i es poden alterar en la seva absència.

Entre els 8 mesos i l’any, els nens es tornen més independents, però se senten encara més insegurs quan se separen dels seus pares. És en aquesta etapa quan es desenvolupa l’ansietat per separació. Ja sigui que te’n vagis a l’habitació del costat durant uns segons, deixis el teu fill amb un cuidador a la tarda o el portis a una guarderia, és possible que reaccioni plorant, aferrant-se a tu i resistint-se a deixar que l’atengui una altra persona.

L’ansietat per separació pot aparèixer des dels 8 mesos fins als dos anys i mig. Alguns nens mai no l’arriben a experimentar, mentre que d’altres poden patir esdeveniments vitals estressants (com ara un cuidador nou, el naixement d’un germà, un canvi de domicili, etc.) que poden desencadenar sentiments d’ansietat a l’hora de separar-se dels seus pares.

Quant dura l’ansietat per separació?

Pot durar, segons el temperament de cada nen i de com responguin els seus pares, des de la primera infància fins a l’escola primària.

Quan l’ansietat interfereix en les activitats normals de l’infant, pot ser un indicador que pateix un trastorn d’ansietat més profund. Si apareix de sobte en un nen més gran, hi podria haver un altre problema, com assetjament escolar o maltractaments.

Què sents davant l’ansietat del teu fill?

L’ansietat del teu fill et pot fer sentir una varietat d’emocions. D’una banda, pot ser agradable sentir que, per fi, et correspon amb l’aferrament que sent per tu. D’altra banda, també és possible que et sentis culpable per prendre’t temps per a tu, anar a treballar o deixar el teu fill amb un cuidador. També et pots sentir aclaparat per la gran quantitat d’atenció que sembla necessitar.

Tingues en compte que el fet que el teu fill no vulgui que marxis és un bon senyal que s’ha establert un aferrament saludable entre tots dos. Al final, acabarà per recordar que quan marxes sempre tornes, i amb això n’hi haurà prou perquè et quedis tranquil mentre ets fora. Això també ofereix als nens l’oportunitat de desenvolupar habilitats d’afrontament i una mica d’independència.

Fes els comiats més fàcils

• El moment ho és tot. Intenta no començar a portar el teu fill a una guarderia on el cuidarà una persona desconeguda entre els 8 mesos i l’any d’edat, quan és més probable que aparegui l’ansietat per separació per primera vegada. Així mateix, intenta no separar-te’n quan estigui cansat o inquiet o tingui gana. Si és possible, programa el moment de les teves sortides per després de les migdiades o dels àpats.
• La importància de practicar. Practica amb el teu fill el fet d’estar separats l’un de l’altre i, a poc a poc, ves-li presentant persones i llocs nous. Si penses deixar-lo a càrrec d’un familiar o d’un cangur nou, convida la persona abans perquè passin un temps els dos junts mentre tu ets a la mateixa habitació. Si està a punt de començar en una guarderia nova, visiteu el lloc junts diverses vegades abans de deixar-lo allà durant l’horari complet. Practica deixar-lo amb un cuidador durant períodes curts, perquè es pugui anar acostumant a estar separat de tu.
• Mantingues la calma i sigues coherent. Crea un ritual de comiat, en què puguis dir-li “adeu” de manera agradable i afectuosa, però també amb fermesa i sense vacil·lacions. Mantingues la calma i transmet confiança al teu fill. Assegura-li que tornaràs i explica-li quant trigaràs utilitzant conceptes que pugui entendre (per exemple, després de dinar). Concedeix-li tota la teva atenció quan t’acomiadis, i quan diguis que te’n vas, ves-te’n; si tornes, només empitjoraràs les coses.
• Compleix les teves promeses. És important que t’asseguris de tornar quan hagis promès fer-ho. Això és fonamental; així, el teu fill desenvoluparà la confiança que pot suportar aquest temps de separació.

Per més difícil que et resulti separar-te del teu fill mentre plora i crida el teu nom, és important que confiïs que el teu cuidador podrà fer-se càrrec de la situació. Al cap de pocs minuts d’anar-te’n, és possible que ja s’hagi tranquil·litzat i estigui jugant amb les seves coses.

Si estàs cuidant el fill d’una altra persona que està experimentant ansietat per separació, intenta distreure’l amb una activitat, una joguina, cançons o jocs. Intenta no esmentar els seus pares, però respon a les seves preguntes de manera clara i directa (per exemple, “La mare i el pare tornaran quan acabin de sopar. Juguem amb aquesta joguina tan divertida!”).

És una cosa temporal

Recorda que aquesta fase passarà. Si al teu fill mai no l’ha cuidat ningú a part de tu, si és tímid per naturalesa o està sotmès a altres factors estressants, la seva ansietat per separació podria ser pitjor per a ell que per a altres nens.

Confia en el teu instint. Si el teu fill es nega a estar amb un cuidador en concret o a anar a una guarderia determinada o mostra signes de tensió, com ara dificultat per dormir o pèrdua de l’apetit, hi podria haver algun problema relacionat amb la persona o la situació encarregades de cuidar-lo.

Si hi ha una ansietat intensa que es manté durant l’etapa de preescolar, l’escola primària o més endavant i interfereix en les activitats quotidianes del teu fill, parla amb el seu metge. Podria indicar un problema més greu conegut com a trastorn d’ansietat per separació, que els produeix por a perdre’s i els fa creure que els passarà alguna cosa dolenta. Aquests són els signes més habituals d’aquest trastorn:

• símptomes d’ansietat (nàusees, vòmits, dificultat per respirar) o crisi d’ansietat (o atacs de pànic) abans que un dels pares surti de casa;
• malsons relacionats amb la separació;
• por a dormir sol;
• preocupació excessiva per perdre’s, ser segrestat o anar a llocs sense els pares.

En la majoria dels nens, l’ansietat per separar-se dels pares se supera sense necessitat de rebre atenció mèdica. Tanmateix, si et preocupa aquesta qüestió, parla amb el metge del teu fill.

El sexting és una paraula anglesa que fa referència a enviar o rebre missatges de text, imatges o vídeos de clar contingut sexual per telèfon o per Internet.

Pot incloure fotos d’una persona despullada o pràcticament despullada, vídeos en què es mostren actes sexuals o gent despullada, i missatges de text que proposen mantenir relacions sexuals o fan referència a actes sexuals.

Per què els adolescents envien aquest tipus de missatges?

La majoria dels adolescents tenen diverses formes de presència en línia, mitjançant mòbils, tauletes o ordinadors que poden fer servir quan estan sols. És molt fàcil que creïn i comparteixin fotos i vídeos personals sense que ho sàpiguen els seus pares.

Moltes noies fan sexting a manera de broma, per cridar l’atenció o perquè els nois les pressionen a fer-ho. Per a alguns adolescents, és pràcticament una conducta normal, una manera de lligar, de semblar enrotllat o de ser popular. Aquesta conducta es reafirma quan surten a la llum fotos o vídeos de contingut sexual de personatges famosos, que en comptes d’avergonyir-los solen comportar-los més fama i reconeixement.

Quins problemes pot comportar el sexting?

Els adolescents han de saber que els missatges, les fotos o els vídeos que s’envien mai no són realment privats ni anònims. Encara que estiguin pensats només per a una persona en concret, un cop enviats se’n deixa de tenir el control i en pocs segons poden estar a la vista de tothom. Molta gent els pot veure i pot ser impossible esborrar-los d’Internet.

Si es fa pública una imatge comprometedora o s’envia a altres persones, el teu fill pot sentir-se humiliat, avergonyit i ridiculitzat públicament. És possible que afecti la imatge que té d’ell mateix i, fins i tot, que li causi una depressió i altres problemes de salut mental.

Com puc ajudar el meu fill?

Als adolescents els pot costar calcular les conseqüències a llarg termini dels seus actes impulsius i poden no entendre que “compartir-ho tot” ara pot posar en perill la seva reputació en el futur.

• Explica al teu fill, des que és petit i sovint al llarg dels anys, que les fotos, els missatges de correu electrònic o els missatges de text poden existir per sempre al ciberespai i que, un cop enviats, no es poden recuperar.
• Digues-li que es faci la pregunta següent abans d’enviar o publicar qualsevol cosa: m’agradaria que qualsevol persona veiés això? Si la resposta és no, llavors no ho hauria d’enviar ni publicar.
• Adverteix-lo que una foto feta de manera precipitada al telèfon es pot reenviar als seus amics, publicar a Internet o imprimir i distribuir. Fins i tot enviar imatges a la parella pot crear problemes si aquesta la distribueix després de tallar.
• Parla amb el teu fill sobre la responsabilitat personal, els límits personals i com resistir a la pressió de grup. Fes-ho sovint, no només quan sorgeixin problemes.
• I deixa-li ben clar que hi haurà conseqüències si t’assabentes que fa sexting (com ara confiscar-li els dispositius electrònics i posar-li límits sobre quan pot utilitzar-los).

Si el teu fill acaba de ser diagnosticat amb autisme, tens moltes coses per aprendre. Et trobaràs amb expressions com “intervenció precoç” i “suport conductual positiu”, i és normal que et sentis superat per la situació.

No et preocupis, no estàs sol. Hi ha molts pares que ja han recorregut aquest camí i hi ha molts recursos i serveis de suport disponibles.

A continuació tens alguns consells.

Aprèn sobre les necessitats del teu fill

Els nens amb autisme poden tenir retards en el llenguatge o problemes per comunicar-se amb els altres, així com conductes estranyes o repetitives i problemes d’aprenentatge. Alguns pateixen altres afeccions, com ara crisis convulsives, problemes gastrointestinals i dificultats per dormir.

No hi ha dos nens autistes iguals, de manera que pregunta als metges o terapeutes del teu fill sobre totes les opcions de tractament disponibles i explica’ls el que et preocupa.

Informa’t bé sobre els serveis educatius disponibles

Hi ha serveis educatius que ofereixen suport addicional per ajudar els nens amb autisme a assolir fites evolutives, com ara millorar el seu llenguatge i comunicació, establir contacte ocular, interactuar amb reciprocitat o respondre als altres amb gestos o llenguatge. Alguns d’aquests serveis ofereixen aprendre amb l’ajuda de terapeutes a casa, d’altres a l’escola bressol, d’altres en centres, etc.

Uneix-te a grups o organitza reunions de nens perquè juguin junts

A mesura que el teu fill vagi creixent, busca-li oportunitats perquè pugui socialitzar amb altres nens de la seva mateixa edat i posar en pràctica les habilitats que hagi après a teràpia. Organitzar trobades amb altres nens i pares és una valuosa ocasió d’aprenentatge social per a ells.

També els pots inscriure a classes d’aprenentatge d’habilitats especials, que són impartides per un terapeuta o psicòleg i estan pensades específicament per a nens que necessiten ajuda addicional per relacionar-se amb els altres.

Busca suport quan ho necessitis

Viure amb un nen petit que té autisme pot ser difícil. Per això, és important que t’agafis moments de descans i que busquis suport quan ho necessitis, des de demanar ajuda a un altre membre de la família en les tasques de la llar fins a contractar un cuidador per al teu fill. Dedicar-te temps a tu mateix t’ajudarà a recarregar les piles i estar ple d’energia quan estiguis amb el teu fill.

Young boy playing with blocks analyzed by school therapist

Quan veus la cara de concentració que fa un nen en intentar encaixar un bloc en un forat quadrat o agafar una pilota a l’aire, t’adones que jugar no és només un entreteniment: és una tasca seriosa.

Les joguines entretenen i eduquen al mateix temps, i no totes són iguals.

Nadons

Durant el primer any de vida, el joc es limita a l’exploració. Els nadons utilitzen els cinc sentits per comprendre el món tan nou i interessant que els envolta. En gran part, el joc consisteix a “assaborir” l’objecte o posar-se’l a la boca, agitar-lo, colpejar-lo o deixar-lo caure.

Quan el nadó desenvolupa noves aptituds motrius, el joc és més coordinat i complex. Als 4 mesos comencen a agafar objectes, com un sonall; als 6 o 7 mesos poden passar-se l’objecte d’una mà a l’altra; i cap als 9 mesos comencen a desenvolupar una prensió de pinça que els permet recollir objectes petits. Durant aquesta etapa, el joc és en general una activitat solitària, fins al final del primer any de vida, quan és comú que juguin amb altres nadons.

A partir d’aquí, la interacció amb els altres es torna molt important, però tu segueixes sent el seu “amic” preferit. Les teves interaccions amb ells els ajuden a aprendre l’idioma, comprendre la manera en què les coses es relacionen unes amb altres dins de l’entorn i saber quin gust, olor, so i tacte tenen.

Joguines intel·ligents per a nadons

• Mòbils musicals. Els objectes en moviment sobre el bressol del nadó estimulen la seva vista i desenvolupen la seva capacitat d’atenció.
• Miralls. Al principi, el nadó estarà fascinat pel canvi d’expressions de la seva cara en mirar-se al mirall; amb el pas el temps, però, s’adonarà que es tracta del seu propi reflex. A partir d’aquí desenvoluparà més autoconsciència i impulsarà descobriments sobre si mateix i el seu cos.
• Con d’anelles. Al principi, el nadó simplement agafarà i mossegarà les anelles, però més endavant practicarà aptituds motrius, provant de col·locar les anelles de diverses mides i colors al con.
• Joguines d’arrossegar i empènyer. Són aptes per practicar l’equilibri i el desenvolupament dels músculs grossos que li permetran caminar, córrer i grimpar més endavant. A partir dels dos anys els farà servir per controlar la seva velocitat.

Nens d’1 a 3 anys

Els nens d’1 a 3 anys són més conscients de la funció dels objectes. Poden apilar blocs, balbucejar en un telèfon o fer sonar la sirena d’un camió de bombers de joguina. També comencen a diferenciar els colors i les formes.

A aquesta edat apareix el concepte de jugar a ser una altra persona. Als dos anys la majoria poden llançar una pilota, dibuixar gargots i fer torres de blocs. I als tres anys poden resoldre trencaclosques simples i pedalejar un tricicle.

Joguines intel·ligents per a nens que ja caminen

• Pilotes. Fer botar, rodar, agafar o llançar una pilota estimula les aptituds motrius grosses, la coordinació entre la vista i les mans i la destresa.
• Joguines de peces amb formes. Els trencaclosques o els blocs que encaixen els uns amb els altres i els recipients amb forats de diverses mides ajuden al desenvolupament de la coordinació entre la vista i les mans i de les aptituds per resoldre problemes.
• Joguines mecàniques. Les joguines o les caixes que s’obren automàticament o que contenen botons o palanques ajuden a millorar les aptituds motrius fines i de solució de problemes i ensenyen la relació causa-efecte.
• Joguines per a jocs de rols. Cuines, estris mèdics i pals de golf els ajuden a comprendre la manera en què funciona el món imitant el que fan els adults. Les nines i els animals de peluix els permeten ser una altra persona o objecte i fomenten el seu desenvolupament social i emocional ensenyant-los a expressar les seves emocions.

Nens de preescolar

A aquesta edat, els nens utilitzen les joguines i altres objectes amb la funció per a la qual han estat dissenyats i els adjudiquen moltes altres possibilitats: una manta col·locada sobre una taula es converteix en un amagatall secret.

Per als nens de preescolar, el món esdevé un lloc màgic sense límits, i ells són els amos i senyors de tot. Poden pensar que tenen poders màgics, lluitar contra monstres i convertir-se en princeses o fades. En general, et portaran a un món de fantasia on hauràs de complir algun rol. També és en aquesta etapa quan solen aparèixer els amics imaginaris, cosa que els ajuda a gestionar les seves pors, ansietats i esperances.

Joguines intel·ligents per a nens de preescolar

• Treballs artístics i manualitats. Activitats com dibuixar els membres de la família i utilitzar tisores per tallar augmenten la coordinació, la creativitat i l’autoestima.
• Blocs i elements per construir. Construir torres, vehicles i animals a partir d’elements simples de construcció estimula la seva imaginació, les seves aptituds de solució de problemes i la seva coordinació entre la vista i les mans.
• Trencaclosques. Els ajuden a augmentar la coordinació i la destresa i a comprendre les relacions espacials i el pensament lògic.

Nens més grans

Els nens de primària comprenen el món que els envolta i comencen a mostrar els seus talents i interessos, com ara la lectura o la música. També comencen a dominar aptituds que abans eren un repte i a perfeccionar la seva capacitat física i les aptituds motrius fines i grosses, com quan aprenen a anar en bicicleta o en patinet.

La relació amb els seus amics guanya importància i és possible que estiguin més interessats a jugar amb els seus companys que amb tu, però recorda que segueixes sent el seu company de jocs més important, de manera que has de trobar temps per jugar amb ells.

Joguines intel·ligents per a nens més grans

• Saltar a corda. Quan juguen amb amics, aprenen a fer torns i a portar-se bé, mentre que els salts i la coordinació necessària encoratgen el seu desenvolupament motriu gros.
• Cartes i jocs de taula. Els ensenyen estratègia, torns i justícia. Anima’ls a cooperar i ajuda’ls a aprendre a controlar les emocions que els sorgeixen quan guanyen i perden.
• Instruments musicals. Aprendre a tocar un instrument millora la seva capacitat de parar atenció i les seves aptituds motrius fines.
• Joguines de ciència. Els jocs de química, els telescopis i altres jocs que promouen la descoberta i la solució de problemes els ajuden a millorar la seva capacitat en matemàtiques i ciència i desenvolupen la seva imaginació.

La joguina perfecte: tu

És cert que els nens poden jugar sols (i ho han de fer), però no subestimis el teu paper. Tu ets qui li facilites les joguines i l’encoratges a imitar-te. I quan seguis al seu costat mentre pinta, dibuixa o llegeix, li estàs donant l’atenció que necessita per enfortir la seva autoestima i sentir-se estimat i segur.

Les joguines són les eines que els ajuden a desenvolupar-se, però els pares són els que alimenten aquest creixement.